L'organització de l'espai

Great Glen House

2007-09-13T17:57:00.000+02:00

Aquest estiu, gràcies a un viatge previst fa molt de temps, he tingut l’oportunitat de visitar Great Glen House, l’oficina central de l’Scottish Natural Heritage. No és el primer cop que viatjo per Escòcia i els seus paisatges sempre m’han enamorat. Fa temps, també, que segueixo les activitats de l’Scottish Natural Heritage, ja que per als professionals que ens dediquem a la planificació territorial, ambiental i paisatgística, l’SNH és un organisme de referència. Així, doncs, la visita a la seva seu central era un objectiu prioritari de la meva estada. I, veritablement, n’he quedat absolutament fascinat.

El Great Glen House és un edifici magnífic situat a les afores d’Inverness, la porta d’entrada als Highlands escocesos. Guardonat amb la puntuació més elevada mai rebuda al Regne Unit per a arquitectura sostenible, l’edifici ha estat dissenyat de forma molt acurada per a respondre als reptes de la sostenibilitat. De gran capacitat per a acollir esdeveniments i jornades de formació, disposa també d’una excepcional biblioteca que faria la boca aigua a qualsevol que, com jo, estigui interessat en tot allò que té relació amb la planificació del territori.

Són varis els pensaments que durant els dies posteriors em van venir al cap desprès de visitar la seu de l’SNH i recopilar tota la informació possible que estava al meu abast. En primer lloc, la localització del Great Glen House és tota una aposta per la descentralització. Certament, l’SNH té una vasta xarxa d’oficines arreu del territori escocès, però la localització de la seva seu central a Inverness i lluny de les dues grans ciutats és una decisió molt digne. En segon lloc, l’SNH disposa d’una plantilla de professionals molt àmplia (més de 200). Sense tenir rang de ministeri ni direcció general, crec que és molt valorable que un òrgan governamental com aquest tingui aquesta capacitat (tota la capacitat que permeten més de 200 professionals per a desenvolupar projectes i complir amb els objectius marcats).

En tercer lloc, vaig quedar impressionat per la quantitat de materials i recursos que l’SNH té editats. Materials que en molts casos són publicacions gratuïtes i en format paper que permeten fer una important tasca de sensibilització i difusió a la societat en general. D’altres, són recursos editats molt innovadors en plantejaments i que són guies de gran utilitat de cara a l’exercici professional.

I finalment, una última conclusió (per mi la més important de totes) que és entendre que tota aquesta infraestructura, aquest suport, aquesta dedicació, aquest treball de sensibilització i educació ambiental, només respon a una claredat d’objectius envejable, a un treball governamental transversal i a una dotació pressupostària molt potent, la clau de volta de tot plegat perquè els objectius més ambiciosos siguin assumibles. Crec que el nostre Observatori del Paisatge té en l’Scottish Natural Heritage un bon referent on emmirallar-se.

Les ciutats dins la ciutat

2007-04-03T18:43:00.000+02:00

Fent un exercici de recopilació de ciutats dins la meva ciutat i la seva àrea d’influència n’he trobat uns quants casos: ciutat sanitària, ciutat esportiva, ciutat universitària, ciutat judicial i, fins i tot, encara que no sigui pròpiament una “ciutat”, també hi ha un districte tecnològic. La pràctica en el planejament urbanístic de desenvolupar i organitzar en parts la ciutat tradicionalment s’ha anomenat “zoning” i és el màxim exponent de l’urbanisme funcionalista, aquell que a partir de l’especialització formal i tipològica de la ciutat separa usos i concentra equipaments, generant fragmentació i baixa coherència interna, un alt consum de recursos i baixa relació social. Cal dir, també, que en la majoria de casos aquest tipus d’urbanisme es deu a l’influència i elevada concentració de capital econòmic.

Abstenir-se d’aquestes dinàmiques en la gestió de la ciutat i el territori és difícil. Certament, encara ara la planificació per zonning és molt present. En un context d’accelerat creixement urbà es fa molt complicada la planificació seguint els teixits urbans existents, sense alterar dinàmiques internes i garantint la cohesió social de la població. Dic complicada, no per la falta de voluntat del qui escriu aquestes paraules, sinó perquè constato que el context accelerat de creixement urbà ve molt condicionat per una cada cop més elevada competitivitat entre municipis, on ningú vol perdre les oportunitats que el mercat possibilita i ofereix. Malgrat els esforços en generar consciència d’una millor valoració del territori i els seus recursos, la promoció econòmica de molts municipis catalans prioritza la concentració de capital econòmic i financer en activitats que suposen un elevat grau de transformació del territori.

Em sembla oportú, doncs, advocar com a solució per una zonificació més flexible i laxa. Aquella que enlloc de fer una divisió radical d’usos i funcions opta, com a norma general, per a zones dedicades a usos generalitzats i no estrictes que permetin la permeabilitat i la transició, on la fractura social i urbana no sigui tan dramàtica, i on la continuitat amb la complexitat dels teixits urbans existents sigui possible. No cal dir, però, que això ha d’anar conseqüentment acompanyat d’una valoració ambiental i social del territori que ens permeti crear sense destruir o perdre i en harmonia amb un context global i escalar més ampli.

Les ciutats amb un llegat històric important fan de la seva complexitat un valor. Les diferents etapes de creixement del moment són ara acumulació de riquesa i complexitat en el seu teixit actual. Amb tot, sempre hi ha hagut usos dominants: la ciutat dels oficis i dels gremis de l’edat mitjana, o les diferents indústries tant característiques de principis de segle XX, per posar un parell d’exemples. És precisament, però, la permeabilitat de les activitats en la ciutat el que ha permès que l’estructura urbana es mantingui urbana i cohesionada. Per això em sembla prou important recordar les diferents etapes de creixement del passat per poder planificar (i preveure) la ciutat del futur. Sobretot, perquè no siguem nosaltres qui trenquem l’harmonia del model.

Edward Relph

2007-02-27T16:49:00.000+01:00

"El final del segle XX probablement sigui el primer període de la història en el que per a la majoria de persones és possible sobreviure sense el coneixement directe del que les envolta. (...) Considero aquesta situació especialment depriment, perque els paisatges i llocs on vivim són importants. Ja sigui perque nosaltres els moldegem, o sigui que nosaltres siguem moldejats per ells, els paisatges són expressió del que som. Les nostres vides s'empobreixen, precisament, en la mesura que els ignorem. Així com la roba que vestim, els paisatges no només amaguen sinó que també revelen el que hi ha a sota."

Edward Relph, Modern Urban Landscape. 1987 (traducció lliure)

Unitat en el discurs i gent jove

2007-02-15T23:34:00.000+01:00

Fa una setmana vaig assistir a la presentació de l’Anuari Territorial 2005 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Realment, l’Anuari és una idea fantàstica, un instrument molt adequat per viure al moment tots els canvis que hi ha al territori, i un recurs de gran trascendència per, tot fent retrospectiva del passat, planificar els temps futurs.

La sala Prat de la Riba de l’IEC estava plena a vessar; sens dubte un indicador molt bo de l’estat de la qüestió territorial al nostre país. Ja fa temps, però, que tinc la sensació que les tertúlies, els debats, les presentacions o les conferències amb diferents temàtiques que tenen incidència territorial són cada cop més participatives. Probablement hi hagi varis factors que fomenten aquesta elevada participació en esdeveniments públics, però el que si que destaco és que es respiren aires d’una nova consciència, cultura i discurs territorials amb uns fonaments molt sòlids.

Enmig d’aquest aires positius que revaloritzen la tasca de tots aquells que ens dediquem a l’anàlisi i organització del territori voldria fer esment a dos qüestions concretes. En primer lloc, em sembla detectar clarament que el discurs territorial no és patrimoni de ningú en concret i de tots alhora. És a dir, que hem deixat enrera els corporativismes acadèmics i les visions parcials de cada disciplina per fusionar i cohesionar un discurs únic molt més ben estructurat i vàlid per a l'anàlisi territorial global. No hi ha, tampoc, problemes de lideratge i, en aquest sentit (deixeu-m’ho dir), els geògrafs hi hem sortit guanyant.

En segon lloc constato amb molta il·lusió que els professionals joves cada cop som més presents, sense complexos, i amb una elevada capacitat d’incidència. I ja no només els professionals joves; també moltes de les entitats, plataformes i associacions amb incidència territorial tenen entre els seus dirigents o un bon gruix de la seva base associativa joves amb voluntat de participar i decidir. És, per tant, aquest un bon símptoma. Símptoma que el territori engresca, que hi ha consciència territorial i consciència de la necessitat d’una bona planificació, que la gent hi participa i té ganes de treballar, i que s’està fent una bona transmissió i relleu; i, finalment, que les noves generacions que venim pugem inquiets, ben formats i amb ganes de fer feina.

Municipis i principi de subsidiarietat

2007-01-21T18:37:00.000+01:00

Recentment he tingut l’oportunitat de treballar en una població del Baix Llobregat, molt propera a Barcelona, en un procés participatiu d’una gran obra infraestructural llargament reivindicada. Ha estat una feina molt enriquidora, sobretot pel contacte amb els veïns i la vivència diària en molts d’aquells barris metropolitans que a partir de la dècada dels anys 50 van allotjar enormes quantitats d’immigrants provinents del camp d’arreu de l’estat espanyol.

Durant tots aquests dies, també he tingut l’oportunitat de contactar amb els representants de les associacions de veïns locals, partidàries del projecte com a reivindicació històrica però contràries a quin serà el seu desenvolupament final. Una de les moltes qüestions que els inquietava era precisament el tema del finançament de l’obra. Es queixen que l’Estat i la Generalitat paguen una quantitat molt baixa i que, en canvi, el cost que haurà d’assumir l’ajuntament (i per tant els seus contribuents) és massa elevat. Es temen haver de pagar nous impostos per finançar una obra que, al seu torn, no permetrà pagar altres necessitats i serveis que també són prioritaris. Precisament, em va sobtar un dels pamflets que havien elaborat les associacions de veïns. En un dels seus punts, venien a reclamar un millor finançament de l’obra i ho vinculaven a l’enorme dèficit fiscal que té Catalunya. En concret remarcaven que amb el dèficit fiscal que té el nostre país, només amb la part corresponent a aquest municipi cada dos anys es podria pagar un projecte d’igual pressupost al de l’obra protagonista. Increïble!

També aquests dies, una experimentada tècnica municipal m’explicava que des de la restauració dels ajuntaments democràtics aquests han tingut un notable creixement en l’assumpció de competències municipals en matèries de tot tipus. Ara bé, l’augment del seu pressupost per part de l’Estat ha estat molt baix en percentatge respecte l’època franquista. Per tant, tenim més competències però pocs recursos per fer-les front. Llavors és quan els ajuntaments han de fer front a les seves inversions i fer net amb els seus pressupostos amb grans operacions urbanístiques (on el gran perjudicat és el territori i la seva planificació raonable).

Tot això coincideix en un moment en que s’ha de començar a negociar el traspàs de competències del nou estatut català. Però els representants del govern espanyol ja ens han avisat que fins el 2009 no podrem parlar dels aspectes del nou finançament català. Si l’Estatut ha de ser l’eina que tenim al país per a poder gestionar millor molts dels problemes del país, també els del finançament (malgrat alguns creièssim que podíem haver assolit una eina amb millors condicions), perquè hem d’esperar tant en aplicar-lo?

I tot això em fa pensar en els municipis francesos del nostre estat veí, que m’acullen esplèndidament en els seus càmpings municipals adequats al meu pressupost de viatger, dels quals sempre en torno perplex de veure com poden destinar sòl del seu municipi a equipaments públics d’aquest tipus enlloc de noves promocions immobiliàries o grans projectes urbanístics inversemblants que trenquen l’harmonia paisatgística local.

El creixement futur

2006-11-03T16:05:00.000+01:00

Just en plena campanya electoral el conseller Saura ha anunciat que en els propers 25 anys Catalunya creixerà 1 milió de nous habitants de procedència immigrada, passant de ser 7 a 8 milions d’habitants en un brevíssim període temporal. Recordo encara quan era el propi president Maragall qui a inicis de legislatura del tripartit feia l’anunci que la vella xifra i alhora eslògan governamental dels “6 milions” d’habitants quedava desfassada sumant-hi un milió més. Certament, si això es compleix ens trobem en el període de creixement poblacional més accelerat en la història recent del nostre país. Més encara que les dècades d’increment poblacional de mitjans del segle XX amb un fort augment de població provinent de la resta de l’estat en busca de noves oportunitats laborals.

Tenint en compte aquestes dades, més enllà de la discussió sobre la capacitat d’integració del país de la futura població nouvinguda, també ens hem de plantejar en termes territorials la capacitat d’absorció d’aquest augment de població. És a dir, si hem de posar límits al creixement futur dels nous i vells assentaments urbans i com hem de planificar aquest nou futur creixement obligat.

Actualment, les ciutats planificades amb vigència han de donar resposta a un conjunt tan ampli de sol·licituts que exigeixen fòrmules urbanes on el vell equilibri rural-urbà (si és que encara existeix) ja no es pot mantenir. Això és la multitut d’usos i interessos de tot tipus que existeixen a les nostres ciutats. Durant tot el segle XX, però sobretot a partir de la dècada del 50’, i concretament a finals dels 80’ i 90’, el creixement poblacional a Catalunya va comportar un creixement suburbà que ha consumit milers d’hectàrees de camps cultivables i superfície forestal, en una expansió de baixa densitat i amb una pobra expressió urbana i sobre el seu paisatge. Va ser l’època, també, d’un fort creixement industrial i nous patrons d’implantació territorial d’aquests, i de la proliferació de grans centres comercials a les afores de les ciutats. Tot això soportat, i de manera molt important, per l’economia del cotxe, aquella que ha omplert i continua omplint el territori d’autopistes i autovies. El paisatge resultant ha estat un continu urbà de fluixa imatge, d’elevat consum, profunda fragmentació ecològica i de baixes relacions socials.

Ja sabem, doncs, com tendim a organitzar el creixement urbà al nostre país fruit de l’experiència dels últims anys. No és tan sols una qüestió de creixement poblacional sinó també de model econòmic i patrons de consum el que ho ha comportat. Per tant, és hora de que posem fil a l’agulla i comencem a anticipar-nos a l’hora de planificar, dissenyar i projectar les ciutats i pobles dels propers 25 anys. Si no, més val que ens comencem a preparar per a nous paisatges urbans i per a canvis territorials encara més accelerats i desnaturalitzats.

L'equilibri del món rural

2006-06-29T23:29:00.000+02:00

L’Associació Vies Verdes del Vallès és una nova entitat encarregada de promoure el reconeixement de les vies verdes del Vallès, en tant que elements estructurants del territori que en garanteixen la seva connectivitat ecològica i paisatgística, la preservació dels espais agraris i forestals, i que aporten una base sòcioambiental al planejament territorial. En aquest cas, la xarxa de vies verdes a la que ens referim no és la que pertoca a la recuperació dels antics traçats de ferrocarrils que arreu de l’estat espanyol, també a Catalunya, està sent una molt bona eina de dinamització turística. Les vies verdes a les que ens referim són el conjunt d’espais lliures oberts que creuen la plana vallesana i connecten les Serralades Pre-litoral i Litoral. La proposta es concreta en set hàbils traçats que en alguns casos segueixen el recorregut de rius com el Besòs, el Ripoll, el Mogent o la Riera del Tenes.

Certament, la seva visualització en el mapa no és gaire fàcil. El creixement desorbitat de l’àrea metropolitana de Barcelona ocasiona que en alguns indrets el pas de la via verda sigui molt fràgil a causa de l’enorme urbanització. Ara bé, el seu disseny lamentablement és molt fàcil, no hi ha gaires més alternatives: o passa per aquí o no passa per enlloc.

El Vallès històricament ha estat un territori rural amb molta tradició. Encara ara són molts els pagesos els que es dediquen a les activitats agràries a la comarca, molt per sobre en percentatges que altres comarques també metropolitanes i que antigament també conformaven un paisatge rural. El creixement metropolità de la segona meitat del segle XX primer, i la despoblació de la Barcelona ciutat cap a municipis propers en les últimes dècades, desprès, han canviat força la seva configuració.

Les dades prospectives que recentment es publiquen en els nous plans territorials ens avisen que sistemes urbans més llunyans a la gran ciutat creixeran en molts habitants i en urbanització en un futur immediat. Molts d’aquests sistemes urbans formen part de territoris on el paisatge rural encara es manté sense haver sofert grans transformacions. Amb tot, el manteniment d’aquestes estructures territorials i el que una fotografia del seu paisatge ens mostra corre un cert perill. El món rural canvia: sofreix una reorganització i adaptació degut als canvis tant econòmics com socials i polítics. Ja no es tracta només d’abastir d’alimentació els mercats urbans més propers; amb el procés de globalització de la economia i la capacitat de transport de les mercaderies agrícoles, els mercats s’amplien i la competència es fa cada cop més ferotge.

A Catalunya, el sector agrícola cada cop és més petit en el global de l’activitat econòmica; les (petites) explotacions agràries cada cop són menys rendibles, la població ocupada s’envelleix i seva capacitat de regeneració en relleus és molt baixa.

Davant d’això, la concepció del món rural ha canviat cap a un concepte més multifuncional. Ja no són exclusivament objectius alimentaris els del món rural, sinó que també els de manteniment del medi ambient, preservació del paisatge i conservació del patrimoni cultural. Els espais rurals reben noves demandes socials, en molts casos relacionades amb activitats turístiques i d’oci que ajuden a equilibrar les rendes econòmiques del sector.

Però davant d’aquesta situació de feblesa actual els espais rurals catalans reben el perill de córrer la mateixa sort que el Vallès: la urbanització i la implantació de noves activitats econòmiques totalment oposades tempta els pagesos de la possibilitat de viure de renda fins els dies de la seva mort. Davant el futur creixement demogràfic, urbanístic i econòmic de noves centralitats catalanes els espais rurals són el lloc perfecte per albergar-hi tot aquest cúmul d’intencions.

Cal, però, no confondre prioritats. D’acord que el creixement serà inevitable i que aquest s’haurà de planificar (millor que el que s’ha fet fins ara); però també hem d’estar d’acord que el manteniment dels espais rurals són de vital importància en la tendència cap al desenvolupament sostenible, la preservació del medi natural i la seva pròpia dinamització com a sector econòmic importantíssim en la gestió de qualsevol país. Potser això passa per un canvi conceptual en les seves funcions, però també, i sobretot, per una ferma convicció que el manteniment i desenvolupament del medi rural és un pilar essencial per a la cohesió econòmica i social de qualsevol país i que això ha d’anar acompanyat amb polítiques que ho refermin.

Projectar el país, pensar un model

2006-06-13T22:09:00.000+02:00

Fa poc he llegit com en Joan Nogué afirmava que els canvis en el paisatge no eren tant importants per la seva transformació en si com pel caràcter i la intensitat d’aquesta transformació. I he pensat que té tota la raó del món. La nostra (pobra) actuació en el territori diu molt poc de la idea de país que tenim, per quin model volem optar i com el volem projectar. Ja ho sabem tots plegats: planificar és intervenir, però planificar també és corretgir tendències.

És impossible fer polítiques de planificació territorial a llarg termini si no es té clar quin són els objectius que es volen assolir, a quina idea de país responen aquests objectius, i quina és la gestió que s’en farà de tot plegat. Exemples de model de país sense pensar (o pensat sense tenir en compte totes les variables que hi intervenen, i posant sobre la taula prèviament totes les conseqüències possibles) en tenim repetidament arreu del nostre petit territori. Des del litoral fins al Pirineu, passant cada cop més per les terres interiors i, sens dubte, les perifèries urbanes, el desgavell territorial és important. Quines eren les intencions del model territorial pel que hem optat durant tants anys?

Malauradament, l’absència d’intencions d’èpoques passades l’estem vivint encara avui, sense saber del cert si aquesta tendència serà corretgible. Només destinant tot el temps necessari a preveure els problemes del futur, podrem estalviar-nos de destinar temps d’aquí uns anys a trobar solucions a problemes ja insalvables.

Tot un poble per a educar un nen

2006-06-10T19:29:00.000+02:00

Hi ha indicis suficients per afirmar que el territori en el nostre país es troba en un estat de pressió social i política important, en gran mesura pels profunds canvis i transformacions que està patint però també per tot el que ens agradaria mantenir en ell, valors i ordre social que s’ha mantingut al llarg dels temps i que en les últimes dècades està canviant a un ritme trepidant a causa de factors de diversa naturalesa. Entre els geògrafs però també altres especialistes com els economistes, sociòlegs, arquitectes o urbanistes, sovint es parla de dinàmiques territorials quan es pretèn fer un anàlisi actual a diferents escales dels canvis i evolucions del territori, en el nostre cas el català. En particular, els geògrafs centrem l’anàlisi de les dinàmiques territorials, de l’evolució del territori, en els canvis que es donen en la morfologia del nostre paisatge, en tot el que s’origina de la relació entre l’home i el medi.

Molts estudis i treballs coincideixen en que l’origen de moltes de les dinàmiques actuals que afecten el nostre territori o, si més no, les que afecten amb més força, s’originen a les ciutats. Inicialment va ser la Revolució Industrial la que va portar grans masses de població a les ciutats en busca de treball i la que determinava la capacitat d’un país per projectar la riquesa de la seva economia. Anteriorment, les ciutats ja prenien molta importància a l’Edat Mitjana esdevenint centres de mercat i punts de trobada i intercanvi entre comerciants, artesans i treballadors del camp. Actualment, els efectes de la globalització i el domini de la societat de la informació fan prevaldre a les ciutats el pes preponderant que per tradició històrica els hi correpon i, alhora, motor de canvis en el territori.

El paisatge de les nostres ciutats també està canviant. Grans operacions urbanístiques i venda d’espais públics a agents econòmics privats generen noves postals de les ciutats que, molt sovint, trenquen de forma massa dràstica amb el paisatge anterior. Però tot canvi en el paisatge comporta noves formes d’entendre la ciutat, i viceversa: noves maneres d’entendre la ciutat generen nous paisatges. Entrar a discutir en els nous paisatges des de la seva vessant més estètica entenc que pot ser un debat força eteri, sobretot si no es fa de forma oral i sí escrita com en aquesta article. Amb tot, sí que trobo força més constructiva la discussió sobre els valors que s’intueixen en els canvis de paisatge de les nostres ciutats.

Si alguna cosa caracteritza la ciutat és el protagonisme que prenen els teixits socials, les xarxes d’interacció col·lectiva, els hàbits i valors que fan crèixer el sentit de responsabilitat col·lectiva sobre els espais i els problemes col·lectius. És la convivència a la ciutat la que genera les relacions, els vincles, la confiança entre persones i la implicació política, en el sentit més genèric i pur de la paraula, en totes les decisions que afecten sobre el futur d’aquesta. Al meu entendre, tots aquests valors que es destil·len des de la fundació de les primeres ciutats gregues, es perden enmig de l’immediatesa i la velocitat dels canvis que es donen en les nostres societats d’avui en dia. Si intentem plasmar tot això que hem dit en un model de ciutat desitjable, potser sí que ja hem abandonat i superat un model de ciutat que margina i exclou tot atenent a les necessitats internes dels seus habitants, però no ho tinc tan clar a l’hora de plantejar si s’ha superat la idea d’un model de ciutat que separa, que diversifica en base la segmentació territorial i social els seus usos i funcions.

Estic d’acord en que les nostres ciutats estan en un procés constant de canvi. En els nostres temps aquests canvis cada cop són més precoços i veloços. Però si la ciutat éstà en procés, com anem articulant aquest procés? Si els canvis i les forces són tan poderosos, com ens ho fem per mantenir els hàbits i valors propis de la ciutat? La ciutat és prou socialitzadora avui en dia? Genera prou aprenentatge? Sabem definir la ciutat (i la societat) actual? Què vol dir exactament societat de la informació, i com ho aprofitem per a fer millor la nostra societat? Quina incidència té això en l’urbanisme? Hi ha alguna resposta geogràfico-urbanística a aquesta situació? Tot això té en la participació política una resposta a aquesta situació? Hi ha despolitització de la ciutat? És la ciutat cada cop més plena d’individus que no pas un col·lectiu?

Tantes preguntes com incerteses és el que es genera al voltant de les ciutats, però no vull dramatitzar: com ja he dit anteriorment, estem davant d’un procés de canvi, la ciutat sempre està en procés. El que és verament important és notar que tot procés requereix paciència, que mai es canvia d’avui per demà. Però, sobretot, que qualsevol canvi a la ciutat és un procés col·lectiu, o com a mínim, així hauria de ser.

Hi ha un proverbi africà que diu que fa falta tot un poble per a educar un nen. De la mateixa manera, els projectes de ciutat s’hauran d’articular en la consistència d’una estratègia conjunta que aplegui factors ambientals, urbanístics, culturals, educatius, econòmics, etc... Aquest és el gran repte de les nostres ciutats: davant l’exigència de la cohesió social, una estratègia comuna i diversa.

Eliseu Reclus

2006-06-09T15:23:00.000+02:00

"La soledat, en allò que queda de naturalesa lliure, es farà cada vegada més necessària per a l'home que, lluny del conflicte de desitjos i d'opinions, vulgui enfortir el seu pensament. Si els llocs més formosos de la Terra arribessin a convertir-se un dia en punt de reunió dels ociosos, a aquells qui els agrada viure en la intimitat amb els elements no els quedaria altre recurs que fugir en barca a alta mar, però sempre enyorarien les muntanyes".

Eliseu Reclus, Histoire d'une montagne. 1880