Tot un poble per a educar un nen

Hi ha indicis suficients per afirmar que el territori en el nostre país es troba en un estat de pressió social i política important, en gran mesura pels profunds canvis i transformacions que està patint però també per tot el que ens agradaria mantenir en ell, valors i ordre social que s’ha mantingut al llarg dels temps i que en les últimes dècades està canviant a un ritme trepidant a causa de factors de diversa naturalesa. Entre els geògrafs però també altres especialistes com els economistes, sociòlegs, arquitectes o urbanistes, sovint es parla de dinàmiques territorials quan es pretèn fer un anàlisi actual a diferents escales dels canvis i evolucions del territori, en el nostre cas el català. En particular, els geògrafs centrem l’anàlisi de les dinàmiques territorials, de l’evolució del territori, en els canvis que es donen en la morfologia del nostre paisatge, en tot el que s’origina de la relació entre l’home i el medi.

Molts estudis i treballs coincideixen en que l’origen de moltes de les dinàmiques actuals que afecten el nostre territori o, si més no, les que afecten amb més força, s’originen a les ciutats. Inicialment va ser la Revolució Industrial la que va portar grans masses de població a les ciutats en busca de treball i la que determinava la capacitat d’un país per projectar la riquesa de la seva economia. Anteriorment, les ciutats ja prenien molta importància a l’Edat Mitjana esdevenint centres de mercat i punts de trobada i intercanvi entre comerciants, artesans i treballadors del camp. Actualment, els efectes de la globalització i el domini de la societat de la informació fan prevaldre a les ciutats el pes preponderant que per tradició històrica els hi correpon i, alhora, motor de canvis en el territori.

El paisatge de les nostres ciutats també està canviant. Grans operacions urbanístiques i venda d’espais públics a agents econòmics privats generen noves postals de les ciutats que, molt sovint, trenquen de forma massa dràstica amb el paisatge anterior. Però tot canvi en el paisatge comporta noves formes d’entendre la ciutat, i viceversa: noves maneres d’entendre la ciutat generen nous paisatges. Entrar a discutir en els nous paisatges des de la seva vessant més estètica entenc que pot ser un debat força eteri, sobretot si no es fa de forma oral i sí escrita com en aquesta article. Amb tot, sí que trobo força més constructiva la discussió sobre els valors que s’intueixen en els canvis de paisatge de les nostres ciutats.

Si alguna cosa caracteritza la ciutat és el protagonisme que prenen els teixits socials, les xarxes d’interacció col·lectiva, els hàbits i valors que fan crèixer el sentit de responsabilitat col·lectiva sobre els espais i els problemes col·lectius. És la convivència a la ciutat la que genera les relacions, els vincles, la confiança entre persones i la implicació política, en el sentit més genèric i pur de la paraula, en totes les decisions que afecten sobre el futur d’aquesta. Al meu entendre, tots aquests valors que es destil·len des de la fundació de les primeres ciutats gregues, es perden enmig de l’immediatesa i la velocitat dels canvis que es donen en les nostres societats d’avui en dia. Si intentem plasmar tot això que hem dit en un model de ciutat desitjable, potser sí que ja hem abandonat i superat un model de ciutat que margina i exclou tot atenent a les necessitats internes dels seus habitants, però no ho tinc tan clar a l’hora de plantejar si s’ha superat la idea d’un model de ciutat que separa, que diversifica en base la segmentació territorial i social els seus usos i funcions.

Estic d’acord en que les nostres ciutats estan en un procés constant de canvi. En els nostres temps aquests canvis cada cop són més precoços i veloços. Però si la ciutat éstà en procés, com anem articulant aquest procés? Si els canvis i les forces són tan poderosos, com ens ho fem per mantenir els hàbits i valors propis de la ciutat? La ciutat és prou socialitzadora avui en dia? Genera prou aprenentatge? Sabem definir la ciutat (i la societat) actual? Què vol dir exactament societat de la informació, i com ho aprofitem per a fer millor la nostra societat? Quina incidència té això en l’urbanisme? Hi ha alguna resposta geogràfico-urbanística a aquesta situació? Tot això té en la participació política una resposta a aquesta situació? Hi ha despolitització de la ciutat? És la ciutat cada cop més plena d’individus que no pas un col·lectiu?

Tantes preguntes com incerteses és el que es genera al voltant de les ciutats, però no vull dramatitzar: com ja he dit anteriorment, estem davant d’un procés de canvi, la ciutat sempre està en procés. El que és verament important és notar que tot procés requereix paciència, que mai es canvia d’avui per demà. Però, sobretot, que qualsevol canvi a la ciutat és un procés col·lectiu, o com a mínim, així hauria de ser.

Hi ha un proverbi africà que diu que fa falta tot un poble per a educar un nen. De la mateixa manera, els projectes de ciutat s’hauran d’articular en la consistència d’una estratègia conjunta que aplegui factors ambientals, urbanístics, culturals, educatius, econòmics, etc... Aquest és el gran repte de les nostres ciutats: davant l’exigència de la cohesió social, una estratègia comuna i diversa.