Projectar el país, pensar un model

Fa poc he llegit com en Joan Nogué afirmava que els canvis en el paisatge no eren tant importants per la seva transformació en si com pel caràcter i la intensitat d’aquesta transformació. I he pensat que té tota la raó del món. La nostra (pobra) actuació en el territori diu molt poc de la idea de país que tenim, per quin model volem optar i com el volem projectar. Ja ho sabem tots plegats: planificar és intervenir, però planificar també és corretgir tendències.

És impossible fer polítiques de planificació territorial a llarg termini si no es té clar quin són els objectius que es volen assolir, a quina idea de país responen aquests objectius, i quina és la gestió que s’en farà de tot plegat. Exemples de model de país sense pensar (o pensat sense tenir en compte totes les variables que hi intervenen, i posant sobre la taula prèviament totes les conseqüències possibles) en tenim repetidament arreu del nostre petit territori. Des del litoral fins al Pirineu, passant cada cop més per les terres interiors i, sens dubte, les perifèries urbanes, el desgavell territorial és important. Quines eren les intencions del model territorial pel que hem optat durant tants anys?

Malauradament, l’absència d’intencions d’èpoques passades l’estem vivint encara avui, sense saber del cert si aquesta tendència serà corretgible. Només destinant tot el temps necessari a preveure els problemes del futur, podrem estalviar-nos de destinar temps d’aquí uns anys a trobar solucions a problemes ja insalvables.