L'equilibri del món rural

L’Associació Vies Verdes del Vallès és una nova entitat encarregada de promoure el reconeixement de les vies verdes del Vallès, en tant que elements estructurants del territori que en garanteixen la seva connectivitat ecològica i paisatgística, la preservació dels espais agraris i forestals, i que aporten una base sòcioambiental al planejament territorial. En aquest cas, la xarxa de vies verdes a la que ens referim no és la que pertoca a la recuperació dels antics traçats de ferrocarrils que arreu de l’estat espanyol, també a Catalunya, està sent una molt bona eina de dinamització turística. Les vies verdes a les que ens referim són el conjunt d’espais lliures oberts que creuen la plana vallesana i connecten les Serralades Pre-litoral i Litoral. La proposta es concreta en set hàbils traçats que en alguns casos segueixen el recorregut de rius com el Besòs, el Ripoll, el Mogent o la Riera del Tenes.

Certament, la seva visualització en el mapa no és gaire fàcil. El creixement desorbitat de l’àrea metropolitana de Barcelona ocasiona que en alguns indrets el pas de la via verda sigui molt fràgil a causa de l’enorme urbanització. Ara bé, el seu disseny lamentablement és molt fàcil, no hi ha gaires més alternatives: o passa per aquí o no passa per enlloc.

El Vallès històricament ha estat un territori rural amb molta tradició. Encara ara són molts els pagesos els que es dediquen a les activitats agràries a la comarca, molt per sobre en percentatges que altres comarques també metropolitanes i que antigament també conformaven un paisatge rural. El creixement metropolità de la segona meitat del segle XX primer, i la despoblació de la Barcelona ciutat cap a municipis propers en les últimes dècades, desprès, han canviat força la seva configuració.

Les dades prospectives que recentment es publiquen en els nous plans territorials ens avisen que sistemes urbans més llunyans a la gran ciutat creixeran en molts habitants i en urbanització en un futur immediat. Molts d’aquests sistemes urbans formen part de territoris on el paisatge rural encara es manté sense haver sofert grans transformacions. Amb tot, el manteniment d’aquestes estructures territorials i el que una fotografia del seu paisatge ens mostra corre un cert perill. El món rural canvia: sofreix una reorganització i adaptació degut als canvis tant econòmics com socials i polítics. Ja no es tracta només d’abastir d’alimentació els mercats urbans més propers; amb el procés de globalització de la economia i la capacitat de transport de les mercaderies agrícoles, els mercats s’amplien i la competència es fa cada cop més ferotge.

A Catalunya, el sector agrícola cada cop és més petit en el global de l’activitat econòmica; les (petites) explotacions agràries cada cop són menys rendibles, la població ocupada s’envelleix i seva capacitat de regeneració en relleus és molt baixa.

Davant d’això, la concepció del món rural ha canviat cap a un concepte més multifuncional. Ja no són exclusivament objectius alimentaris els del món rural, sinó que també els de manteniment del medi ambient, preservació del paisatge i conservació del patrimoni cultural. Els espais rurals reben noves demandes socials, en molts casos relacionades amb activitats turístiques i d’oci que ajuden a equilibrar les rendes econòmiques del sector.

Però davant d’aquesta situació de feblesa actual els espais rurals catalans reben el perill de córrer la mateixa sort que el Vallès: la urbanització i la implantació de noves activitats econòmiques totalment oposades tempta els pagesos de la possibilitat de viure de renda fins els dies de la seva mort. Davant el futur creixement demogràfic, urbanístic i econòmic de noves centralitats catalanes els espais rurals són el lloc perfecte per albergar-hi tot aquest cúmul d’intencions.

Cal, però, no confondre prioritats. D’acord que el creixement serà inevitable i que aquest s’haurà de planificar (millor que el que s’ha fet fins ara); però també hem d’estar d’acord que el manteniment dels espais rurals són de vital importància en la tendència cap al desenvolupament sostenible, la preservació del medi natural i la seva pròpia dinamització com a sector econòmic importantíssim en la gestió de qualsevol país. Potser això passa per un canvi conceptual en les seves funcions, però també, i sobretot, per una ferma convicció que el manteniment i desenvolupament del medi rural és un pilar essencial per a la cohesió econòmica i social de qualsevol país i que això ha d’anar acompanyat amb polítiques que ho refermin.