L'equilibri del món rural

L’Associació Vies Verdes del Vallès és una nova entitat encarregada de promoure el reconeixement de les vies verdes del Vallès, en tant que elements estructurants del territori que en garanteixen la seva connectivitat ecològica i paisatgística, la preservació dels espais agraris i forestals, i que aporten una base sòcioambiental al planejament territorial. En aquest cas, la xarxa de vies verdes a la que ens referim no és la que pertoca a la recuperació dels antics traçats de ferrocarrils que arreu de l’estat espanyol, també a Catalunya, està sent una molt bona eina de dinamització turística. Les vies verdes a les que ens referim són el conjunt d’espais lliures oberts que creuen la plana vallesana i connecten les Serralades Pre-litoral i Litoral. La proposta es concreta en set hàbils traçats que en alguns casos segueixen el recorregut de rius com el Besòs, el Ripoll, el Mogent o la Riera del Tenes.

Certament, la seva visualització en el mapa no és gaire fàcil. El creixement desorbitat de l’àrea metropolitana de Barcelona ocasiona que en alguns indrets el pas de la via verda sigui molt fràgil a causa de l’enorme urbanització. Ara bé, el seu disseny lamentablement és molt fàcil, no hi ha gaires més alternatives: o passa per aquí o no passa per enlloc.

El Vallès històricament ha estat un territori rural amb molta tradició. Encara ara són molts els pagesos els que es dediquen a les activitats agràries a la comarca, molt per sobre en percentatges que altres comarques també metropolitanes i que antigament també conformaven un paisatge rural. El creixement metropolità de la segona meitat del segle XX primer, i la despoblació de la Barcelona ciutat cap a municipis propers en les últimes dècades, desprès, han canviat força la seva configuració.

Les dades prospectives que recentment es publiquen en els nous plans territorials ens avisen que sistemes urbans més llunyans a la gran ciutat creixeran en molts habitants i en urbanització en un futur immediat. Molts d’aquests sistemes urbans formen part de territoris on el paisatge rural encara es manté sense haver sofert grans transformacions. Amb tot, el manteniment d’aquestes estructures territorials i el que una fotografia del seu paisatge ens mostra corre un cert perill. El món rural canvia: sofreix una reorganització i adaptació degut als canvis tant econòmics com socials i polítics. Ja no es tracta només d’abastir d’alimentació els mercats urbans més propers; amb el procés de globalització de la economia i la capacitat de transport de les mercaderies agrícoles, els mercats s’amplien i la competència es fa cada cop més ferotge.

A Catalunya, el sector agrícola cada cop és més petit en el global de l’activitat econòmica; les (petites) explotacions agràries cada cop són menys rendibles, la població ocupada s’envelleix i seva capacitat de regeneració en relleus és molt baixa.

Davant d’això, la concepció del món rural ha canviat cap a un concepte més multifuncional. Ja no són exclusivament objectius alimentaris els del món rural, sinó que també els de manteniment del medi ambient, preservació del paisatge i conservació del patrimoni cultural. Els espais rurals reben noves demandes socials, en molts casos relacionades amb activitats turístiques i d’oci que ajuden a equilibrar les rendes econòmiques del sector.

Però davant d’aquesta situació de feblesa actual els espais rurals catalans reben el perill de córrer la mateixa sort que el Vallès: la urbanització i la implantació de noves activitats econòmiques totalment oposades tempta els pagesos de la possibilitat de viure de renda fins els dies de la seva mort. Davant el futur creixement demogràfic, urbanístic i econòmic de noves centralitats catalanes els espais rurals són el lloc perfecte per albergar-hi tot aquest cúmul d’intencions.

Cal, però, no confondre prioritats. D’acord que el creixement serà inevitable i que aquest s’haurà de planificar (millor que el que s’ha fet fins ara); però també hem d’estar d’acord que el manteniment dels espais rurals són de vital importància en la tendència cap al desenvolupament sostenible, la preservació del medi natural i la seva pròpia dinamització com a sector econòmic importantíssim en la gestió de qualsevol país. Potser això passa per un canvi conceptual en les seves funcions, però també, i sobretot, per una ferma convicció que el manteniment i desenvolupament del medi rural és un pilar essencial per a la cohesió econòmica i social de qualsevol país i que això ha d’anar acompanyat amb polítiques que ho refermin.

Projectar el país, pensar un model

Fa poc he llegit com en Joan Nogué afirmava que els canvis en el paisatge no eren tant importants per la seva transformació en si com pel caràcter i la intensitat d’aquesta transformació. I he pensat que té tota la raó del món. La nostra (pobra) actuació en el territori diu molt poc de la idea de país que tenim, per quin model volem optar i com el volem projectar. Ja ho sabem tots plegats: planificar és intervenir, però planificar també és corretgir tendències.

És impossible fer polítiques de planificació territorial a llarg termini si no es té clar quin són els objectius que es volen assolir, a quina idea de país responen aquests objectius, i quina és la gestió que s’en farà de tot plegat. Exemples de model de país sense pensar (o pensat sense tenir en compte totes les variables que hi intervenen, i posant sobre la taula prèviament totes les conseqüències possibles) en tenim repetidament arreu del nostre petit territori. Des del litoral fins al Pirineu, passant cada cop més per les terres interiors i, sens dubte, les perifèries urbanes, el desgavell territorial és important. Quines eren les intencions del model territorial pel que hem optat durant tants anys?

Malauradament, l’absència d’intencions d’èpoques passades l’estem vivint encara avui, sense saber del cert si aquesta tendència serà corretgible. Només destinant tot el temps necessari a preveure els problemes del futur, podrem estalviar-nos de destinar temps d’aquí uns anys a trobar solucions a problemes ja insalvables.

Tot un poble per a educar un nen

Hi ha indicis suficients per afirmar que el territori en el nostre país es troba en un estat de pressió social i política important, en gran mesura pels profunds canvis i transformacions que està patint però també per tot el que ens agradaria mantenir en ell, valors i ordre social que s’ha mantingut al llarg dels temps i que en les últimes dècades està canviant a un ritme trepidant a causa de factors de diversa naturalesa. Entre els geògrafs però també altres especialistes com els economistes, sociòlegs, arquitectes o urbanistes, sovint es parla de dinàmiques territorials quan es pretèn fer un anàlisi actual a diferents escales dels canvis i evolucions del territori, en el nostre cas el català. En particular, els geògrafs centrem l’anàlisi de les dinàmiques territorials, de l’evolució del territori, en els canvis que es donen en la morfologia del nostre paisatge, en tot el que s’origina de la relació entre l’home i el medi.

Molts estudis i treballs coincideixen en que l’origen de moltes de les dinàmiques actuals que afecten el nostre territori o, si més no, les que afecten amb més força, s’originen a les ciutats. Inicialment va ser la Revolució Industrial la que va portar grans masses de població a les ciutats en busca de treball i la que determinava la capacitat d’un país per projectar la riquesa de la seva economia. Anteriorment, les ciutats ja prenien molta importància a l’Edat Mitjana esdevenint centres de mercat i punts de trobada i intercanvi entre comerciants, artesans i treballadors del camp. Actualment, els efectes de la globalització i el domini de la societat de la informació fan prevaldre a les ciutats el pes preponderant que per tradició històrica els hi correpon i, alhora, motor de canvis en el territori.

El paisatge de les nostres ciutats també està canviant. Grans operacions urbanístiques i venda d’espais públics a agents econòmics privats generen noves postals de les ciutats que, molt sovint, trenquen de forma massa dràstica amb el paisatge anterior. Però tot canvi en el paisatge comporta noves formes d’entendre la ciutat, i viceversa: noves maneres d’entendre la ciutat generen nous paisatges. Entrar a discutir en els nous paisatges des de la seva vessant més estètica entenc que pot ser un debat força eteri, sobretot si no es fa de forma oral i sí escrita com en aquesta article. Amb tot, sí que trobo força més constructiva la discussió sobre els valors que s’intueixen en els canvis de paisatge de les nostres ciutats.

Si alguna cosa caracteritza la ciutat és el protagonisme que prenen els teixits socials, les xarxes d’interacció col·lectiva, els hàbits i valors que fan crèixer el sentit de responsabilitat col·lectiva sobre els espais i els problemes col·lectius. És la convivència a la ciutat la que genera les relacions, els vincles, la confiança entre persones i la implicació política, en el sentit més genèric i pur de la paraula, en totes les decisions que afecten sobre el futur d’aquesta. Al meu entendre, tots aquests valors que es destil·len des de la fundació de les primeres ciutats gregues, es perden enmig de l’immediatesa i la velocitat dels canvis que es donen en les nostres societats d’avui en dia. Si intentem plasmar tot això que hem dit en un model de ciutat desitjable, potser sí que ja hem abandonat i superat un model de ciutat que margina i exclou tot atenent a les necessitats internes dels seus habitants, però no ho tinc tan clar a l’hora de plantejar si s’ha superat la idea d’un model de ciutat que separa, que diversifica en base la segmentació territorial i social els seus usos i funcions.

Estic d’acord en que les nostres ciutats estan en un procés constant de canvi. En els nostres temps aquests canvis cada cop són més precoços i veloços. Però si la ciutat éstà en procés, com anem articulant aquest procés? Si els canvis i les forces són tan poderosos, com ens ho fem per mantenir els hàbits i valors propis de la ciutat? La ciutat és prou socialitzadora avui en dia? Genera prou aprenentatge? Sabem definir la ciutat (i la societat) actual? Què vol dir exactament societat de la informació, i com ho aprofitem per a fer millor la nostra societat? Quina incidència té això en l’urbanisme? Hi ha alguna resposta geogràfico-urbanística a aquesta situació? Tot això té en la participació política una resposta a aquesta situació? Hi ha despolitització de la ciutat? És la ciutat cada cop més plena d’individus que no pas un col·lectiu?

Tantes preguntes com incerteses és el que es genera al voltant de les ciutats, però no vull dramatitzar: com ja he dit anteriorment, estem davant d’un procés de canvi, la ciutat sempre està en procés. El que és verament important és notar que tot procés requereix paciència, que mai es canvia d’avui per demà. Però, sobretot, que qualsevol canvi a la ciutat és un procés col·lectiu, o com a mínim, així hauria de ser.

Hi ha un proverbi africà que diu que fa falta tot un poble per a educar un nen. De la mateixa manera, els projectes de ciutat s’hauran d’articular en la consistència d’una estratègia conjunta que aplegui factors ambientals, urbanístics, culturals, educatius, econòmics, etc... Aquest és el gran repte de les nostres ciutats: davant l’exigència de la cohesió social, una estratègia comuna i diversa.

Eliseu Reclus

"La soledat, en allò que queda de naturalesa lliure, es farà cada vegada més necessària per a l'home que, lluny del conflicte de desitjos i d'opinions, vulgui enfortir el seu pensament. Si els llocs més formosos de la Terra arribessin a convertir-se un dia en punt de reunió dels ociosos, a aquells qui els agrada viure en la intimitat amb els elements no els quedaria altre recurs que fugir en barca a alta mar, però sempre enyorarien les muntanyes".

Eliseu Reclus, Histoire d'une montagne. 1880