El creixement futur

Just en plena campanya electoral el conseller Saura ha anunciat que en els propers 25 anys Catalunya creixerà 1 milió de nous habitants de procedència immigrada, passant de ser 7 a 8 milions d’habitants en un brevíssim període temporal. Recordo encara quan era el propi president Maragall qui a inicis de legislatura del tripartit feia l’anunci que la vella xifra i alhora eslògan governamental dels “6 milions” d’habitants quedava desfassada sumant-hi un milió més. Certament, si això es compleix ens trobem en el període de creixement poblacional més accelerat en la història recent del nostre país. Més encara que les dècades d’increment poblacional de mitjans del segle XX amb un fort augment de població provinent de la resta de l’estat en busca de noves oportunitats laborals.

Tenint en compte aquestes dades, més enllà de la discussió sobre la capacitat d’integració del país de la futura població nouvinguda, també ens hem de plantejar en termes territorials la capacitat d’absorció d’aquest augment de població. És a dir, si hem de posar límits al creixement futur dels nous i vells assentaments urbans i com hem de planificar aquest nou futur creixement obligat.

Actualment, les ciutats planificades amb vigència han de donar resposta a un conjunt tan ampli de sol·licituts que exigeixen fòrmules urbanes on el vell equilibri rural-urbà (si és que encara existeix) ja no es pot mantenir. Això és la multitut d’usos i interessos de tot tipus que existeixen a les nostres ciutats. Durant tot el segle XX, però sobretot a partir de la dècada del 50’, i concretament a finals dels 80’ i 90’, el creixement poblacional a Catalunya va comportar un creixement suburbà que ha consumit milers d’hectàrees de camps cultivables i superfície forestal, en una expansió de baixa densitat i amb una pobra expressió urbana i sobre el seu paisatge. Va ser l’època, també, d’un fort creixement industrial i nous patrons d’implantació territorial d’aquests, i de la proliferació de grans centres comercials a les afores de les ciutats. Tot això soportat, i de manera molt important, per l’economia del cotxe, aquella que ha omplert i continua omplint el territori d’autopistes i autovies. El paisatge resultant ha estat un continu urbà de fluixa imatge, d’elevat consum, profunda fragmentació ecològica i de baixes relacions socials.

Ja sabem, doncs, com tendim a organitzar el creixement urbà al nostre país fruit de l’experiència dels últims anys. No és tan sols una qüestió de creixement poblacional sinó també de model econòmic i patrons de consum el que ho ha comportat. Per tant, és hora de que posem fil a l’agulla i comencem a anticipar-nos a l’hora de planificar, dissenyar i projectar les ciutats i pobles dels propers 25 anys. Si no, més val que ens comencem a preparar per a nous paisatges urbans i per a canvis territorials encara més accelerats i desnaturalitzats.