Les ciutats dins la ciutat

Fent un exercici de recopilació de ciutats dins la meva ciutat i la seva àrea d’influència n’he trobat uns quants casos: ciutat sanitària, ciutat esportiva, ciutat universitària, ciutat judicial i, fins i tot, encara que no sigui pròpiament una “ciutat”, també hi ha un districte tecnològic. La pràctica en el planejament urbanístic de desenvolupar i organitzar en parts la ciutat tradicionalment s’ha anomenat “zoning” i és el màxim exponent de l’urbanisme funcionalista, aquell que a partir de l’especialització formal i tipològica de la ciutat separa usos i concentra equipaments, generant fragmentació i baixa coherència interna, un alt consum de recursos i baixa relació social. Cal dir, també, que en la majoria de casos aquest tipus d’urbanisme es deu a l’influència i elevada concentració de capital econòmic.

Abstenir-se d’aquestes dinàmiques en la gestió de la ciutat i el territori és difícil. Certament, encara ara la planificació per zonning és molt present. En un context d’accelerat creixement urbà es fa molt complicada la planificació seguint els teixits urbans existents, sense alterar dinàmiques internes i garantint la cohesió social de la població. Dic complicada, no per la falta de voluntat del qui escriu aquestes paraules, sinó perquè constato que el context accelerat de creixement urbà ve molt condicionat per una cada cop més elevada competitivitat entre municipis, on ningú vol perdre les oportunitats que el mercat possibilita i ofereix. Malgrat els esforços en generar consciència d’una millor valoració del territori i els seus recursos, la promoció econòmica de molts municipis catalans prioritza la concentració de capital econòmic i financer en activitats que suposen un elevat grau de transformació del territori.

Em sembla oportú, doncs, advocar com a solució per una zonificació més flexible i laxa. Aquella que enlloc de fer una divisió radical d’usos i funcions opta, com a norma general, per a zones dedicades a usos generalitzats i no estrictes que permetin la permeabilitat i la transició, on la fractura social i urbana no sigui tan dramàtica, i on la continuitat amb la complexitat dels teixits urbans existents sigui possible. No cal dir, però, que això ha d’anar conseqüentment acompanyat d’una valoració ambiental i social del territori que ens permeti crear sense destruir o perdre i en harmonia amb un context global i escalar més ampli.

Les ciutats amb un llegat històric important fan de la seva complexitat un valor. Les diferents etapes de creixement del moment són ara acumulació de riquesa i complexitat en el seu teixit actual. Amb tot, sempre hi ha hagut usos dominants: la ciutat dels oficis i dels gremis de l’edat mitjana, o les diferents indústries tant característiques de principis de segle XX, per posar un parell d’exemples. És precisament, però, la permeabilitat de les activitats en la ciutat el que ha permès que l’estructura urbana es mantingui urbana i cohesionada. Per això em sembla prou important recordar les diferents etapes de creixement del passat per poder planificar (i preveure) la ciutat del futur. Sobretot, perquè no siguem nosaltres qui trenquem l’harmonia del model.