Municipis i principi de subsidiarietat
Recentment he tingut l’oportunitat de treballar en una població del Baix Llobregat, molt propera a Barcelona, en un procés participatiu d’una gran obra infraestructural llargament reivindicada. Ha estat una feina molt enriquidora, sobretot pel contacte amb els veïns i la vivència diària en molts d’aquells barris metropolitans que a partir de la dècada dels anys 50 van allotjar enormes quantitats d’immigrants provinents del camp d’arreu de l’estat espanyol.
Durant tots aquests dies, també he tingut l’oportunitat de contactar amb els representants de les associacions de veïns locals, partidàries del projecte com a reivindicació històrica però contràries a quin serà el seu desenvolupament final. Una de les moltes qüestions que els inquietava era precisament el tema del finançament de l’obra. Es queixen que l’Estat i la Generalitat paguen una quantitat molt baixa i que, en canvi, el cost que haurà d’assumir l’ajuntament (i per tant els seus contribuents) és massa elevat. Es temen haver de pagar nous impostos per finançar una obra que, al seu torn, no permetrà pagar altres necessitats i serveis que també són prioritaris. Precisament, em va sobtar un dels pamflets que havien elaborat les associacions de veïns. En un dels seus punts, venien a reclamar un millor finançament de l’obra i ho vinculaven a l’enorme dèficit fiscal que té Catalunya. En concret remarcaven que amb el dèficit fiscal que té el nostre país, només amb la part corresponent a aquest municipi cada dos anys es podria pagar un projecte d’igual pressupost al de l’obra protagonista. Increïble!
També aquests dies, una experimentada tècnica municipal m’explicava que des de la restauració dels ajuntaments democràtics aquests han tingut un notable creixement en l’assumpció de competències municipals en matèries de tot tipus. Ara bé, l’augment del seu pressupost per part de l’Estat ha estat molt baix en percentatge respecte l’època franquista. Per tant, tenim més competències però pocs recursos per fer-les front. Llavors és quan els ajuntaments han de fer front a les seves inversions i fer net amb els seus pressupostos amb grans operacions urbanístiques (on el gran perjudicat és el territori i la seva planificació raonable).
Tot això coincideix en un moment en que s’ha de començar a negociar el traspàs de competències del nou estatut català. Però els representants del govern espanyol ja ens han avisat que fins el 2009 no podrem parlar dels aspectes del nou finançament català. Si l’Estatut ha de ser l’eina que tenim al país per a poder gestionar millor molts dels problemes del país, també els del finançament (malgrat alguns creièssim que podíem haver assolit una eina amb millors condicions), perquè hem d’esperar tant en aplicar-lo?
I tot això em fa pensar en els municipis francesos del nostre estat veí, que m’acullen esplèndidament en els seus càmpings municipals adequats al meu pressupost de viatger, dels quals sempre en torno perplex de veure com poden destinar sòl del seu municipi a equipaments públics d’aquest tipus enlloc de noves promocions immobiliàries o grans projectes urbanístics inversemblants que trenquen l’harmonia paisatgística local.
Durant tots aquests dies, també he tingut l’oportunitat de contactar amb els representants de les associacions de veïns locals, partidàries del projecte com a reivindicació històrica però contràries a quin serà el seu desenvolupament final. Una de les moltes qüestions que els inquietava era precisament el tema del finançament de l’obra. Es queixen que l’Estat i la Generalitat paguen una quantitat molt baixa i que, en canvi, el cost que haurà d’assumir l’ajuntament (i per tant els seus contribuents) és massa elevat. Es temen haver de pagar nous impostos per finançar una obra que, al seu torn, no permetrà pagar altres necessitats i serveis que també són prioritaris. Precisament, em va sobtar un dels pamflets que havien elaborat les associacions de veïns. En un dels seus punts, venien a reclamar un millor finançament de l’obra i ho vinculaven a l’enorme dèficit fiscal que té Catalunya. En concret remarcaven que amb el dèficit fiscal que té el nostre país, només amb la part corresponent a aquest municipi cada dos anys es podria pagar un projecte d’igual pressupost al de l’obra protagonista. Increïble!
També aquests dies, una experimentada tècnica municipal m’explicava que des de la restauració dels ajuntaments democràtics aquests han tingut un notable creixement en l’assumpció de competències municipals en matèries de tot tipus. Ara bé, l’augment del seu pressupost per part de l’Estat ha estat molt baix en percentatge respecte l’època franquista. Per tant, tenim més competències però pocs recursos per fer-les front. Llavors és quan els ajuntaments han de fer front a les seves inversions i fer net amb els seus pressupostos amb grans operacions urbanístiques (on el gran perjudicat és el territori i la seva planificació raonable).
Tot això coincideix en un moment en que s’ha de començar a negociar el traspàs de competències del nou estatut català. Però els representants del govern espanyol ja ens han avisat que fins el 2009 no podrem parlar dels aspectes del nou finançament català. Si l’Estatut ha de ser l’eina que tenim al país per a poder gestionar millor molts dels problemes del país, també els del finançament (malgrat alguns creièssim que podíem haver assolit una eina amb millors condicions), perquè hem d’esperar tant en aplicar-lo?
I tot això em fa pensar en els municipis francesos del nostre estat veí, que m’acullen esplèndidament en els seus càmpings municipals adequats al meu pressupost de viatger, dels quals sempre en torno perplex de veure com poden destinar sòl del seu municipi a equipaments públics d’aquest tipus enlloc de noves promocions immobiliàries o grans projectes urbanístics inversemblants que trenquen l’harmonia paisatgística local.
posted by Guifré Lloses i Fontich at 18:37
2 comments
